Carlos Taibo: El decreixement és el futur
No podem continuar produint a costa dels recursos limitats del planeta, dels ciutadans del Tercer Món o incrementant el canvi climàtic. Decréixer és necessari i suposa un canvi de valors, com desenvolupa Carlos Taibo en el seu llibre En defensa del decrecimiento (Editorial Catarata). Us oferim la versió catalana de l'entrevista que Marta Iglesias li ha fet per a la Revista Fusión.La crisi existent se centra en l'economia, però no és la més important a la que assistim. Què hi ha més enllà del daltabaix financer?
Crec que hi ha pel cap baix tres altres crisis importants. La primera s'anomena canvi climàtic, que és un procés ja actiu que no té cap conseqüència saludable.
La segona és l'encariment inevitable en el curt i mitjà termini de la majoria de les matèries primeres energètiques que emprem i la tercera, i última, per deixar les coses aquí, és la sobrepoblació que afecta bona part del planeta. La crisi financera és l'única que interessa els nostres mitjans de comunicació i els nostres governants i crec que s'ha traduït en un retrocés visible en el tractament de les altres tres. Una cosa que m'aconsella concloure que l'escenari és realment molt delicat.
Un dels grans mites de l'economia oficial és la del creixement. L'economia oficial diu que el creixement genera cohesió social, que facilita l'assentament dels serveis públics i que dificulta el creixement de l'atur i de la desigualtat. A mi em sembla que sobren les raons per qüestionar tot això. El creixement econòmic no provoca necessàriament cohesió social, i es tradueix sovint en agressions mediambientals literalment irreversibles, facilita l'esgotament de recursos escassos que no estaran a disposició de les generacions futures i ens situa en un marc d'un mode de vida esclau que ens aconsella concloure que serem més feliços com més béns tractem de consumir. Totes aquestes "veritats" mereixen ser qüestionades hipercríticament.
Quins efectes negatius planetaris ha tingut el creixement del món occidental?
El creixement del món occidental s'ha traduït en dues circumstàncies importants que tenen a veure, no ja amb el creixement, sinó amb el propi capitalisme. La primera ens parla d'un sistema incapaç de resoldre els problemes vitals de la majoria dels habitants del planeta. I la segona es refereix al desplegament de procediments d'agressió contra la naturalesa que posen en perill la vida de l'espècie humana i de les altres espècies. Amb això no estic afirmant que en tot moment el creixement hagi estat un factor negatiu.
Assegura que "el creixement en els països del Nord propicia l'assentament d'un mode de vida esclau", per què?
Perquè ens convida a concloure que serem més feliços com més hores treballem, més diners guanyem i més béns tractem de consumir. En el llibre em refereixo als tres pilars d'aquesta desraó: el primer és la publicitat que ens obliga a comprar el que no necessitem, el segon és el crèdit que ens permet aconseguir els recursos encara que no n'hi hagi, i el tercer i últim és la caducitat, els béns estan programats perquè deixin de servir en un període de temps molt breu i ens veiem en l'obligació d'adquirir-ne de nous.
Aleshores, el decreixement implica un mode de vida més lliure, basat en el principi de "treballar menys per treballar tots"?
Si més no hi pot menar. Ens convida a alliberar-nos de determinats lligams i a ser més conscients del que fem. L'aposta dels que defensem el decreixement és generar un escenari en el qual treballant menys, consumint menys, i dedicant més temps a la vida social, la qualitat de la nostra vida augmenta sensiblement. Creixeria el temps dedicat a la vida social, en detriment del consum, la producció o la competició. El decreixement implicaria la gestació de fórmules d'oci creatiu, implicaria el repartiment del treball—que és una vella demanda sindical que ha anat caient en l'oblit—, ens obligaria a reduir la mida de mastodòntica infraestructures de transport i de comunicació, permetria un tomb sobre el local en lloc de sobre el global i reclamaria una relació de simplicitat voluntària i de sobrietat que crec que cada vegada falta més entre nosaltres. El que hem de fer des del principi és preguntar-nos si la vida que portem en societats marcades pel treball i pel consum és realment la vida que ens agrada.
Això suposa un important canvi de mentalitat ...
És clar. Més que dificultats tècniques o tecnològiques en el decreixement —que no les estima, i en qualsevol cas serien menors que les vinculades amb els projectes de creixement—, crec que el que implicaria seria un canvi de xip mental que hauria de ser radical. Aprendre a relacionar-nos amb els altres éssers humans i amb la natura de manera diferent.
Però, creu que les empreses deixarien de produir per si mateixes, a menys que els ciutadans deixem de consumir?
Crec que hauríem de deixar de consumir d'una banda, i per altra exercir pressió per tal que aquelles empreses que es dediquen a produir béns lesius per la natura deixin de fer-ho. En qualsevol cas la nostra aposta ha de ser per tancar part de l'activitat en indústries com l'automobilística, la militar, la de l'aviació, la de la construcció o la de la publicitat, per proposar cinc exemples. Algú es preguntarà, ¿què fem amb els milions de treballadors que a la UE quedarien en atur de resultes d'això? Doncs per una banda col·locar en una economia social i mediambiental que ha de créixer i per l'altre repartir el treball en els sectors econòmics que romandrien sobre el terreny.
Els diners ha de tornar a prendre caire humà, social i mediambiental?
Suposo que a la llarga el nostre propòsit seria abolir els diners, però si en societats complexes hem de seguir utilitzant aquests instruments, en efecte, hauria de dedicar no ja als diners, sinó al conjunt de les activitats econòmiques, una dimensió social i mediambiental molt més gran de la que tenen avui.
Afirma que hi ha un temps per canviar, que "si no decreix voluntàriament i racionalment haurem de fer-ho obligats per les circumstàncies de carestia de l'energia i el canvi climàtic". Què suposa fer-ho en un o altre cas?
És clarament preferible —ja que hem de decréixer perquè el planeta té els seus límits—, fer-ho de manera conscient, racional, solidària, social i ecològica, i no esperar que el capitalisme global que patim s'enfonsi i generi un caos d'escala planetària que per força portarà aparellat un patiment ingent per a la majoria dels habitants del planeta. Crec que al final aquest és el missatge central, que ocupació en el llibre.
Davant la crisi, quins són els possibles escenaris futurs?
Jo maneig dos escenaris diferents. Un ens parla d'un renaixement dels moviments de contestació, que probablement van a veure com molts dels missatges aparentment radicals que emetien, van a trobar un major brou de cultiu. L'altre escenari ho considero darwinisme social militaritzat, i són fórmules que recorden poderosament a moltes de les polítiques que van abraçar els nazis alemanys vuitanta anys enrere. Impliquen que des d'alguns dels principals estaments del poder polític i econòmic —conscients de l'escassetat general que s'acosta—, es decideixi preservar aquests recursos escassos en profit d'una breu minoria de la població planetària, de la mà de projectes per força violents.
De què dependrà que es visqui una o altra opció?
En bona mesura de nosaltres, de la nostra lucidesa a l'hora de ser capaços de modificar les regles del joc, de plantejar seriosament els dirigents polítics horitzons diferents dels que ells mateixos estan defensant ara. Això seria ara que tenim temps, encara que comença a faltar. De qualsevol manera hi ha algunes dades incipients que demostren que els ciutadans de peu comencen a adonar-se de la desraó de la nostra forma de vida.
Centrem-nos en el segon escenari. Són possibles les revoltes d'una societat descontentament, que vol mantenir els seus privilegis i estat econòmic i expulsa als més pobres i indefensos?
Crec que és perfectament creïble que en aquest escenari de darwinisme social militaritzat es produeixi el que tu estàs suggerint, i en realitat sospito que moltes de les polítiques que comencen a emergir en els països rics enfonsen les seves arrels en projectes d'aquesta naturalesa. No és estrictament necessari parlar de revoltes. Si un presta atenció a les noves lleis sobre immigració que està aprovant la aparentment civilitzada UE, estarà obligat a concloure que alguna cosa d'això s'està coent.
Per què estem tan convençuts que no es repetiran les solucions preses pel nazisme, on una part escollida dels ciutadans es van alçar amb els recursos, privant a altres d'ells?
No estem tan convençuts, perquè el risc de retorns autoritaris està present en les nostres societats i que aquest risc augmenta en escenaris de crisi. Els polítics i mitjans de comunicació volen que creguem que la fi de la crisi està prop, però és un procediment de manipulació que s'encamina a aconseguir que els ciutadans no es facin les preguntes de fons. El procediment acabarà per xocar amb la realitat. Hem de començar a qüestionar la idea que ens trobem davant d'un capitalisme que registra crisi cícliques. Sospito que no hi haurà cap etapa de bonança en el futur, a menys que canviïn dràsticament les regles del joc, cosa que no estima en cap de les mesures contra la crisi que abracen els nostres governants.
La por dels propis ciutadans alemanys els va convertir en éssers lliurats i obedients. Va ser una por creada artificialment per Hitler i afins. En què pot desembocar uns ciutadans amb por a que els immigrants els treguin el treball, a no tenir que menjar, a perdre el seu benestar…?
En primer lloc en actituds visiblement hostils i castigats front a les minories foranes que estan presents en els nostres països. Crec que aquest és una dada fonamental. Has esmentat una paraula decisiva: por. El que crec que passarà és que els nostres governants van a intentar acovardir a la ciutadania de la mà de missatges del tipus "si volen vostès conservar una part dels seus privilegis,
acceptin sense protestar el conjunt de restriccions de drets que anem a intentar desplegar els governants ".
Podríem fins i tot assistir a l'extinció democràtica?
És un dels riscos que està en l'horitzó, o en el seu defecte una reducció dramàtica dels nostres drets justificada legalment sobre la base de procediments aparentment democràtics. Crec que aquest és un horitzó perfectament creïble en els països democràtics
Quina és la seva proposta alternativa? Necessitem tornar a una conducta col·lectiva, creant un moviment a favor del decreixement?
Tenim necessitat de fer-ho, però tenim també l'obligació de modificar els nostres hàbits quotidians. Crec que una de les idees del passat que convé qüestionar és la que només anem a transformar això si actuem de manera col lectiva. Hem d'actuar col·lectivament, però difícilment anem a modificar les coses si en la nostra vida quotidiana no som capaços d'introduir aquests valors que reivindiquem per al futur.
